Els parlants amb dèficit lingüístic.
Tirando de hemeroteca me encuentro un artículo de Beatriz Gallardo, actualmente Catedrática de Lingüística General en la Universidad de Valencia. El artículo en cuestión habla sobre los problemas lingüísticos de diversos trastornos. Está escrito en valenciano, eso sí, y se publicó en Levante-EMV el 7 de septiembre de 2011.
Reproduzco un extracto interesante:
L’afàsia és el dèficit lingüístic causat per una lesió en l’hemisferi esquerre del cervell (i afàsia pragmàtica quan es produeix en l’hemisferi dretà), i una de les seues peculiaritats és, curiosament, la seua invisibilitat social.
És probable que el lector d’aquest text estiga pensant alternativament en situacions deficitàries més o menys properes: són ben coneguts els problemes lingüístics dels parlats amb demències tipus Alzheimer, o de les persones amb síndromes de naturalesa diversa, com el de Down, Williams, Asperger, els trastorns d’espectre autista, etc.
No obstant això, l’afàsia, malgrat tenir una incidència considerable com a conseqüència de l’ictus cerebral o de traumatismes craneoencefàlics, continua sent inexplicablement desconeguda.
Els parlants amb dèficit lingüístic tenen sempre, fins i tot en els casos d’afàsies globals, capacitat per a comunicar-se mitjançant la sobreexplotació d’altres canals comunicatius; la gestualitat, l’expressió facial, la proxèmica o el paraverbal (to de veu, volum, etc.), cobren una importància compensatòria del dèficit.
Paral·lelament, els familiars més propers (per a nosaltres, «interlocutors clau»), desenvolupen pautes comunicatives adaptades al dèficit, modificant els patrons cooperatius que suposa tota conversa per rendibilitzar les possibilitats comunicatives conservades pel pacient.
Açò ho fem sempre, de manera més o menys intuïtiva, quan la nostra competència verbal no és equivalent a la del nostre interlocutor: quan parlem amb xiquets, amb estrangers, o amb malalts, sempre ens adaptem. En el cas dels interlocutors amb dèficit lingüístic, aquestes conductes adaptatives es desenvolupen igual, però poden també ser apreses, de manera que la intervenció estrictament logopèdica amb els pacients es completa eficaçment amb ajut dels seus interlocutor habituals.
